Govern d'esquerres

Al Partit de la Independencia islandes, ja no li queda més que esperar el castig de la població a les properes eleccions del 25 d'abril. A partir d'avui, el partit amb majúscules, el que ostentava el poder impúdicament des de 1946 ha estat relegat a una posició secundaria. Les esquerres s'han fet amb el control d'un país quebrat i concursat que navega a la deriva. L'únic punt de referencia d'aquest sense sentit polític i economic, sembla que avui dia és entrar en el grup de la Unió Europea (hi ha molts que creuen que entrar a formar part d'aquesta, sol.lucionaria tots els problemes endemics d'Islandia).
El pacte d'esquerres (l'esquerra verda i el partit social democrata), té un punt massa feble en aquest govern de 88 dies. Aquest és la presencia del cancer polític islandes del partit dels liberals (framsoknaflokurinn). Aquest partit que ha anat sempre de la maneta de qui tenia el poder (per poder ser majoria), un cop més ha jugat a la puta i a la ramoneta (és a dir, parar les decissions importants, només per sortir davant les cameres i no dir res). Aquests (de tendencia ultradretana), han aparegut en les darreres hores dient que ells també havien de dir la seva en el nou govern de transició. Han bloquejat el canvi durant un parell de dies, només per reivindicar que es fes el que ells volien (val a dir que és el segon partit menys votat). Finalment, com era d'esperar, han dit que no farien res. Aquests quan estaven en el poder, van ser el artífex de les destrosses ambientals que té Islandia, a banda d'altres escandols...aquest és un país on hi ha molta corrupció deguda a les relacions endogamiques.

En fi, tenim un govern d'esquerres i per primera vegada una Primera Ministre dona. Tot i que la premsa nacional no sols destaca aixo, sino que és la primera Primera Ministre lesbiana (com si la seva condició sexual ens donés algun tipus d'informació sobre la seva forma de treballar). Fel.licitats pel nou govern (encara que sigui de temporada)!

Extranys successos en l´àmbit local

L'ajuntament de la veina localitat de Gardabær (seria com parlar de Cornellà de Llobregat i Barcelona, amb la diferència que es tracta d'una població amb una renda per càpita similar a la de Sant Cugat del Vallès), ha estat notícia recent. El cap financer del municipi ha passat els darrers mesos ingressant-se diners de l'ajuntament a comptes propis. La quantitat ha estat d'uns 10 milions de korones (uns 80.000 euros). Evidentment, ha estat descobert perquè ni tan sols es va molestar a intentar amagar que ell era el titular dels comptes als que malversava els fons públics.
Sense sortir de la corona metropolitana de Reykjavík trobem similaritats esgarrifadores (físiques i de fets), entre l'actual cap del municipi de Kópavogur i el desaparegut alcalde de Marbella Jesús Gil y Gil. L'alcalde de Kópavogur a banda de relacionar-se amb senyoretes amables que ballen i balluguen les seves carns a la sala de festes "Goldfinger", és l'amo i senyor de la constructora encarregada de realitzar totes les obres públiques del municipi. Fa dues setmanes el seu municipi va ser notícia perquè va contractar a 4 noves persones per a ocupar places públiques. Això no seria notícia de no ser pel fet que només va anunciar públicament la vacant d'una (escollint als nous funcionaris públics, servint-se del mètode de tria de l'antiga roma: el mètode digital).

Pet Sounds

Reescolto "Caroline No" la que considero que és la millor cançó del disc Pet Sounds dels Beach Boys. I per una associació d'idees vinguda arrel del nom de l'abum, em pregunto per l'estat de salut del darrer òs polar que ha trepitjat sòl islandès (va arribar a l'illa abans d'ahir). Només clicar a la pàgina del Morgunbladid, la fotografia de portada ho diu tot.

Després de les crítiques internacionals a Islàndia per haver abatut a un òs polar, la Ministra del desacreditat Ministeri de Medi Ambient, havia declarat que aquest nou exemplar el mirarien de salvar a tota costa. Fins i tot, estaven esperant una droga especialment vinguda de Dinamarca per adormir-lo i retornar-lo al seu hàbitat natural. Bé, el resultat ha estat aquest que es pot veure a la imatge, no calen més paraules.

Un òs polar menys al món

Avui fa una setmana un exemplar d'òs polar adolescent (de 2 a 3 anys), va arribar nedant a les costes del nord d'Islàndia provinent de Groenlandia. El llarg viatge que va haver de fer (més de 300 kilòmetres separen per mar Islàndia de Groenlandia), seria el seu darrer destí. Al poc de deambular per terres islandeses, un grup de cacadors esperaven amb impaciència que la policia local donés el permís per matar-lo. Allà no hi havia ni biòlegs, ni veterinaris, ni tan sols membres del Ministeri de Medi Ambient Islandès, sinó el pagès propietari de les terres i un grup de persones vingudes expressament per prémer el gallet (entre ells el policia de la zona). De Reykjavík arribaven les notícies que el somnífer per adormir-lo i capturar-lo viu, trigaria pel cap baix, un dia en arribar al nord. L'operació de salvar aquest exemplar i retornar-lo al seu hàbitat natural, esdevenia massa complicada per un govern que sempre que es tracta de protecció ambiental, respòn contrariament al que esperen els proteccionistes ambientals. Esdevenint tan sols, un Ministeri de Medi Ambient simbòl.lic i simplement d'aparenca.

El pagès propietari de les terres per les que passeja el jove exemplar d'òs polar, diu que pateix pels seus cavalls i ovelles (únics éssers vius de la zona a banda dels cacadors que s'han desplacat cap aquell racó de món). I la policia local, en un intent de no allargar la jornada més enllà del que és habitual, manifesta que seguir a aquest exemplar amb boira, pot ser molt perillós (malgrat això, la boira encara no s'ha manifestat i atenent a la meteorologia illenca no es pot dir que es produeixi amb una certesa absoluta).

Lluny, en un darreríssim terme queden consideracions de l'ordre: espècie protegida, en perill d'extinció, protecció de fauna i flora...Medi Ambient diu pensar en l'interés general i dóna als cacadors el que venien buscant. El jove òs mort abatut a trets, 20 anys després de la mort del darrer exemplar d'aquesta espècie en territori islandès. Un dels artífexs de la mort d'aquest avantpassat d'òs polar, apareix per la televisió nacional islandesa declarant que es presenta voluntari per dissecar al nou exemplar. La inmediatesa amb la que els mitjans ens presenten aquesta notícia i de les declaracions de les parts, només es pot concloure que des del moment que aquest exemplar va trepitjar sòl islandès, això era la crònica d'una mort anunciada.

Ho ha tornat a fer!

Admirable! Des d'aquest moment, aquest bloc, es confessa fervent admirador del periodista del diari El País, John Carlin. És el clar exemple del Príncep, "el fi, justifica els mitjans". I que per fer un reportatge "periodístic" sobre indrets del món, no cal res més que ser un cronista eventual i parlar en primera persona com si es fos tot un expert.

Ho ha tornat a fer, ha tornat a escriure sobre Islàndia amb el to al que ja ens té acostumats. Aquest cop ha estat un article al Dominical de El País de fa dos caps de setmana. Dins de l'apartat viatges ens sorprèn llegir sobre la illa i ens sorprèn per dos motius importants:

El primer, parla d'un fet que tingué lloc a Reykjavík a finals del mes de febrer (el certamen gastronòmic Food&Fun 2008). Ens ho presenta com si hagués estat notícia de la setmana passada (com si fos candent actualitat). Quan es tracta d'un fet passat i oblidat i del que ningú, excepte ell i els restauradors que s'hi van lluir allà, s'enrecorden.
El segon, fa dos afirmacions que ratllen el surrealisme: 1) Els islandesos no són grassos, i 2) Viuen 100 anys.

Des d'aquest petit racó de món, situat a 66 graus nord, convidem al nostre benvolgut Carlin a que vingui a l'illa i descobreixi amb els seus propis ulls que els illencs són cepats i corpulents amb un índex elevat d'obessitat semblant als americans. I si no es deixa sorprendre amb la gent que trobi pel carrer, els cementiris estan plens d'avantpassats illencs que no arriben a la vuitantena.

Serveixi aquest bloc per fer una crida a la redacció de El País, tenen a les seves files a la filla d'un islandès de nom Alda Ólafsson. Aquesta noia escriu amb absolut coneixement de causa sobre el seu país.

Periodisme oportunista

Recentment John Carlin, periodista del diari El Pais, ha publicat un reportatge sobre Islàndia titulat "La buena vida". El reportatge ha obtingut una repercussió mediàtica important, perquè si prou de moda estava aquest país, només ha faltat el granet de sorra oportunista d'aquest periodista per tal de vendre una falsa idea del que passa exactament a Islandia.

Com a periodista, més que un deure, és una obligació descriure la realitat tal com és. Com també ho és la de documentar-se, si es pretén escriure sobre una societat en concret, i la de fer una recerca més enllà dels canals institucionals.

Us convido a que rellegiu l'article del company Carlin, i és més, que busqueu al País de fa dos anys un article encara més llarg que va publicar sobre el mateix tema (trobareu sorprenents simil.lituts entre ambdòs articles). Si us fixeu atentament en el que hi posa, veureu que no parla amb cap extranger. Sino que només parla amb islandesos que estan (per així dir-ho), en un altre nivell de la realitat (l'ex-alcalde de Reykjavík, el President del Govern, la rectora d'una universitat privada...), i treu només a dos personatges locals com a mostra del caracter afable islandès i de la bonhomia d'aquesta gent. Què esperava que diguèssin aquesta gent sobre el seu país? Que era una porqueria? És gent que pel cap baix, guanya en un mes el que pot guanyar un ciutadà de peu en mig any. I tots ells, involucrats dins la vida política del país. Un polític davant un periodista, ven simplement una imatge. Els islandesos són molt pegats del seu país i del seu recent èxit empresarial motivat per la bonanca financera dels bancs durant els passats 10 anys. Per tant, persones que ho han tingut tot, gràcies a que els bancs donaven crèdits sense més aval que ser l'amic de...o el fill de... s'han sentit Déus durant més d'una dècada. Ara però, el món se'ls ha fet gran de cop davant l'amenaca real d'una crisi financera a nivell internacional.

El company Carlin, enlloc diu que el país és un dels pitjor malparats per la crisi financera (us convido a que busqueu informació sobre Islàndia en forums d'economia), la devaluació de la korona és un fet innegable (ja es situa en un 30% en relació al dòlar i a l'euro) i els bancs no saben què fer per tirar endavant perquè l'endeutament familiar està pels núvols. Per tant, estan tancant oficines en ple, acomiadant a treballadors i reduint els costos al màxim. Per no parlar de la inflació, enguany ronda l'onze per cent (- Això és bona vida, senyor Carlin, quin és el preu?). Tampoc parla de problemes socials denunciats per Nacions Unides com les violacions (denunciades i no denunciades), que es produeixen principalment durant els caps de setmana, per no parlar dels brots de racisme que s'estan produint per l'arribada massiva de foranis vinguts de paisos de la Unió Europea. Com tampoc parla de la nul.la preocupació ambiental del país (descaradament demostrat amb la construcció de la foneria d'alumini d'Alcoa a terres amb habitats naturals del nordest de l'illa).

Llibres com els de Xavier Moret, articles com els de Francesc Orteu a l'Avui o els de John Carlin al Pais, venen imatges de visita turistica d'un país gairebé extretes de revistes de viatges i panflets propagandístics. Creen imatges idíl.liques en els lectors, que no s'adiuen al bategar ni al pols real d'Islandia. I com tot país té les seves coses bones, però també les dolentes, amb l'enunciament d'unes i altres n'hi ha prou perquè el lector en tregui les seves pròpies conclussions.

El que no ens ensenyen d'Islàndia a les guies

Escàndols polítics com els de Lucia Celeste (la noia de Guatemala que sense complimentar el temps per a adquirir la nacionalitat islandesa, l'aconsegueix gràcies a que una comissió parlamentària fa ulls grossos a la llei d'inmigració...tot perquè tenia una relació sentimental amb el fill de l'ex-Ministre de Medi Ambient), destrucció d'hàbitats i de l'entorn natural al nord-est d'Islàndia per a la construcció d'una planta gegant americana (ALCOA) dedicada a la fabricació d'alumini...per no parlar de la quantitat inombrable de treballadors sense els permissos de residència o treball en regla (en un recent accident laboral a AlCOA, més de 20 treballadors, van perdre la vida i no tenien cap mena de paper sobre la seva situació legal a Islandia). Aquesta és la Islàndia que no ensenyen enlloc, de la que els diaris externs no en parlen.
La Islandia que presumeix ser verda i ecològica quan en el fons només és afortunadament verge perquè acaba de fer els primers passos dins l'escena industrial mundial, demostra un altre cop la seva manca de coneixement ambiental en la gestió del territori des de la capital mateix. L'especulació immobiliaria ha guanyat la partida i en un pais totalment despoblat (3,1 habitats per kilòmetre quadrat), pensa guanyar terreny al mar per a construir vivendes a prop del centre de la ciutat mitjancant uns estudis geogràfics i ambientals sense fonaments preparats des de l'Ajuntament per donar la raó a la finalitat constructora i especulativa. La resposta des de l'Ajuntament a les crítiques dels veins és: "Ara que estem fent les obres de la nova seu de la música tenim molta terra i l'hem de posar en algun lloc". És a dir, que des del consistori s'afirma que es cobrirà aquesta porció de mar amb sòls residuals, atès que on s'edifica la nova seu de la música hi havia una benzinera i els seus sòls no han estat tractats de cap manera.
Curiositats de la vida, Samfylkingin (el partit Socialista Islandès), va ser l'encarregat de dissenyar i tirar endavant amb aquest meravellós planejament. Cosa que demostra que quan arriba al poder (com actualment està fent dins del govern d'Islandia), el seu tarannà és més de dretes que d'esquerres. Tampoc els líders de Vinstrihreyfingin - grænt (l'esquerre verda), no s'han ni oposat, ni han expressat el seu parer. Potser veurem als líders de les equerres islandeses d'aquí poc adquirint una nova vivenda en aquesta zona a primera línea de mar.
Mentres que per el debat de la perillositat de tenir un aeroport al bell mig de la ciutat (l'aeroport de vols interns del país), s'ha deixat de costat perquè no interessa parlar-ne, l'Ajuntament de Reykjavík juga a construir la seva ciutat de Lego particular posant més pressió a les seves costes on (per si no fos prou indicativa la dada), el nombre de balenes és cada cop inferior.