Cròniques des de terra enllà.

Vist des de l'espai sembla una taca que descoloreix el fons del mar, però no és res més que Islàndia després de les nevades de l'hivern passat. Després de dos anys habitant pels carrers de Reykjavík, el petit país de tres-centes mil persones es descobreix com el que és: un poble gran però acollidor, un laberint de relacions endogàmiques estructurat en estrets llaços de consanguinitat.

No vaig decidir deixar la meva Gràcia natal per anar a l'altre extrem del món i desmitificar aquest país, però encara sóc lluny d'escriure com una periodista local, Ellý Armannsdóttir, que per tal de captar lectors a la seva pàgina blog escriu històries eròtiques en islandès. Així que el premi de "La sonrisa vertical" haurà d'esperar una mica els meus escrits. Mentres, continuarem a aquesta petita illa, mirant com es desperta cada dia el glaciar Snaefellsjökull, observant les neus del mont Esja...

Plou durant tot el dia amb el que s'anomena literalment en islandès "temps de merda" (un típic temps d'estiu a Islàndia).

D'aquí un mes el grup "Blueberry Hill" (grup Gracienc), vindrà a enregistrar el seu primer disc a Reykjavík...si més no, estarem distrets!