Periodisme oportunista

Recentment John Carlin, periodista del diari El Pais, ha publicat un reportatge sobre Islàndia titulat "La buena vida". El reportatge ha obtingut una repercussió mediàtica important, perquè si prou de moda estava aquest país, només ha faltat el granet de sorra oportunista d'aquest periodista per tal de vendre una falsa idea del que passa exactament a Islandia.

Com a periodista, més que un deure, és una obligació descriure la realitat tal com és. Com també ho és la de documentar-se, si es pretén escriure sobre una societat en concret, i la de fer una recerca més enllà dels canals institucionals.

Us convido a que rellegiu l'article del company Carlin, i és més, que busqueu al País de fa dos anys un article encara més llarg que va publicar sobre el mateix tema (trobareu sorprenents simil.lituts entre ambdòs articles). Si us fixeu atentament en el que hi posa, veureu que no parla amb cap extranger. Sino que només parla amb islandesos que estan (per així dir-ho), en un altre nivell de la realitat (l'ex-alcalde de Reykjavík, el President del Govern, la rectora d'una universitat privada...), i treu només a dos personatges locals com a mostra del caracter afable islandès i de la bonhomia d'aquesta gent. Què esperava que diguèssin aquesta gent sobre el seu país? Que era una porqueria? És gent que pel cap baix, guanya en un mes el que pot guanyar un ciutadà de peu en mig any. I tots ells, involucrats dins la vida política del país. Un polític davant un periodista, ven simplement una imatge. Els islandesos són molt pegats del seu país i del seu recent èxit empresarial motivat per la bonanca financera dels bancs durant els passats 10 anys. Per tant, persones que ho han tingut tot, gràcies a que els bancs donaven crèdits sense més aval que ser l'amic de...o el fill de... s'han sentit Déus durant més d'una dècada. Ara però, el món se'ls ha fet gran de cop davant l'amenaca real d'una crisi financera a nivell internacional.

El company Carlin, enlloc diu que el país és un dels pitjor malparats per la crisi financera (us convido a que busqueu informació sobre Islàndia en forums d'economia), la devaluació de la korona és un fet innegable (ja es situa en un 30% en relació al dòlar i a l'euro) i els bancs no saben què fer per tirar endavant perquè l'endeutament familiar està pels núvols. Per tant, estan tancant oficines en ple, acomiadant a treballadors i reduint els costos al màxim. Per no parlar de la inflació, enguany ronda l'onze per cent (- Això és bona vida, senyor Carlin, quin és el preu?). Tampoc parla de problemes socials denunciats per Nacions Unides com les violacions (denunciades i no denunciades), que es produeixen principalment durant els caps de setmana, per no parlar dels brots de racisme que s'estan produint per l'arribada massiva de foranis vinguts de paisos de la Unió Europea. Com tampoc parla de la nul.la preocupació ambiental del país (descaradament demostrat amb la construcció de la foneria d'alumini d'Alcoa a terres amb habitats naturals del nordest de l'illa).

Llibres com els de Xavier Moret, articles com els de Francesc Orteu a l'Avui o els de John Carlin al Pais, venen imatges de visita turistica d'un país gairebé extretes de revistes de viatges i panflets propagandístics. Creen imatges idíl.liques en els lectors, que no s'adiuen al bategar ni al pols real d'Islandia. I com tot país té les seves coses bones, però també les dolentes, amb l'enunciament d'unes i altres n'hi ha prou perquè el lector en tregui les seves pròpies conclussions.